La mort d'un quiosc històric gironí

   Aquest article ha estat publicat al DIARI DE GIRONA el diumenge, dia 16 d'octubre de l'any 2016.

   Recordo que quan yo era petit i estudiava el batxiller al col.legi Germans Maristes ubicat darrere la Catedral de Girona, en sortir al migdia i acabat de baixar les escales del nucli antic, a la cruilla dels Quatre Cantons un home hi venia diaris al bell mig de la voravia, els feixos amuntegats a terra. Així mateix recordo el popular "Carota", que cada dia de bon matí, dipositava els seus feixos de diaris sobre la freda vorera del Pont de Pedra, tot just davant de "can Boué dels ganivets". En aquella època tal vegada eren els dos homes més ben informats de la ciutat dels quatre rius. De viva veu informaven els vianants, al rovell de l'ou del carrer, de les notícies més transcendentals i curioses del dia, engrescant-los a comprar algun diari. A ple aire, sota el sol, la pluja i la neu, foren els sacrificats peons de la cultura, que ens animaren a llegir. Foren els antecessors dels futurs quiosquers, que, a sopluig de la pluja, sota una senzilla xapa, continuaren aquest servei públic en favor de la cultura del poble.

   Passats els anys els quioscos gironins es van modernitzar en la seva aparença, però sempre han estat al rovell de l'ou del carrer, de la voravia o en un racó d'una plaça, per on passa la gent. En el quiosc de la plaça Catalunya, de la plaça Independència i de la Gran Via Jaume I els quiosquers d'abans i els que, malgrat aquesta estranya i perllongada crisi, s'han arriscat a continuar amb aquest imprescindible servei públic de la cultura popular, sempre han sigut i continuen essent el fidel amic del barri que ens informa del temps que avui farà, de les notícies més importants de la jornada, ens aconsella les novetats literàries amb format assequible, reparteix xutxes i cromos als nostres infants mentre els anima a llegir mitjançant els divertits còmics, informa els turistes dels monuments més emblemàtics de la ciutat, i, àdhuc escolten amb atenció els nostres comentaris, queixes i opinions, i, amb el temps les nostres dèries i neguits -són els psicòlegs públics de la gent del barri-. Els quioscos han estat i han de continuar essent, si els deixen els governants municipals, les institucions més a l'abast de la gent del barri. Els seus atapeïts aparadors reflecteixen l'autenticitat i el batec del barri.

   Avui estic d'allò més trist. No fa pas gaire que un d'aquests quioscos històrics gironins ha mort: el del barri del Mercadal, a la Gran Via Jaume I. I a més de trist estic indignat, perquè no ho ha fet per mort natural, com el de la plaça Catalunya, que va morir per voluntat dels seus propietaris, sinó que ha estat forçat a morir pels actuals gestors polítics de l'Ajuntament gironí. I a més la meva indignació és màxima perquè l'han forçat a desaparèixer per tal que els automobilistes no donin massa volta per accedir a un pàrquing privat i de pagament que hi ha al costat.

   És curiós i sorprenent de quina manera l'actual equip de govern municipal gironí entén l'interès general dels ciutadans. Sóc del parer que han pres una decisió equivocada per ser del tot contrària al sentit comú, a les benvolgudes tradicions i a la voluntat de molts ciutadans gironins -1.800 persones han signat perquè no s'enderroqués aquest quiosc històric gironí-. Després de trenta-cinc anys l'Ajuntament s'adona que fa nosa! La regidora Maria Àngels Planas va intentar convèncer els representants de l'Associació de veïns enviant el missatge que el matrimoni propietari es jubilava, la qual cosa ha estat una veritat a mitges perquè el seu fill Joan Dabau se'n va fer càrrec i és qui ha lluitat fins al final, i el regidor Joan Alcalà ha intentat convèncer els ciutadans de tota la ciutat dient que les notícies ja les tenim cada dia als mòbils -que no cal que anem al quiosc a comprar el diari,vaja!-. Que els automobilistes no han de donar tanta volta per entrar al pàrquing (privat i de pagament). Que el quiosc és el causant de tants accidents de trànsit que s'han produït en els darrers temps (quan han tret els contenidors han deixat d'haver-hi accidents).

   Diuen que rectificar és de savis. Jo no sé si els actuals gestors polítics de l'Ajuntament gironí són savis o no ho són, però estan demostrant que no són gens sensibles al vertader interès general dels ciutadans, a la cultura popular, a les benvolgudes tradicions i a les necessitats reals i, àdhuc sentimentals, de la gent. Estic trist i indignat d'allò més perquè han forçat la mort d'un quiosc històric gironí per una finalitat prescindible, i ho han fet d'una manera injusta, enganyosa i amb menyspreu. De debò que no anem gens bé!

   

Les retallades i la cadena de confiances

   Aquest article ha estat publicat el diumenge dia 9 d'octubre de 2016 a la secció d'opinió del DIARI DE GIRONA.

   En els últims anys el pressupost de la Generalitat de Catalunya destinat a la inserció laboral de les persones amb discapacitat física o Intel.lectual ha descendit dràsticament. Tal cosa ha estat la causa que a Girona s'hagin deixat de crear uns dos-cents llocs de treball per a aquestes persones. Em sap greu haver de dir-ho, però sóc del parer que no acabem d'anar bé amb aquest Govern postautonòmic o preindependent. Tal vegada anirem o aniríem bé o bé d'allò més amb un possible i futur Govern independent -no ho sé-; però a hores d'ara tenim allò que tenim i valdria més que no opinéssim de les meravelles que farà o faria un possible i futur Govern independent, sinó més aviat d'allò que ha fet o està fent el Govern actual.

                  

                                                                          

                                                                                                         Jordi Borràs

   Tot passejant pel meu poble, La Bisbal d'Empordà, em vaig aturar a xerrar amb una mestra d'un col.legi públic, que em va comentar que anava cap a la copisteria per tal que li fessin fotocòpies per a la seva classe, que pagaria de la seva butxaca essent així que el Departament d'Ensenyament ha deixat de pagar les fotocòpies. Verament vergonyós! No se'm va acudir res més que dir-li això. En una visita a un familiar ingressat a l'Hospital Josep Trueta, una infermera em va comentar que estava treballant més hores que té el rellotge, des de fa temps, per tal de cobrir les infermeres que el Departament de Sanitat va acomiadar i les que no incorpora per fer substitucions de les baixes per malaltia, maternitat o baixes per jubilació, la qual cosa li crea un estrès difícil de suportar d'allò més a ella i les seves companyes i companys, i m'ho diu després d'atendre al meu familiar d'una manera exquisida i un somriure als llavis, la qual cosa l'honora i revela la seva gran vocació i professionalitat. Verament vergonyós! No se'm va acudir res més que dir-li això. Ho torno a repetir: no acabem d'anar bé amb aquest Govern postautonòmic  o   preindependent. I ara que l'economia per fi creix des de fa temps, continua ben engreixada aquesta abominable màquina de les retallades, i el nostre Govern postautonòmic o preindependent posa l'excusa de la pròrroga dels pressupostos, la qual cosa -digueren- va ser culpa de la CUP. "És molt greu això que heu fet", els va dir el president Carles Puigdemont, per la qual cosa els cupaires ara intenten salvar un xic les formes donant-li la confiança. Tot rodó, si més no!

   No ens enganyem, si falten diners per a educació, sanitat, serveis socials, els discapacitats i altres col.lectius desfavorits no és per raó que el pressupost de la Generalitat de Catalunya disposi de pocs diners, sinó més aviat per raó de la política de prioritats del Govern Català. El fet de prioritzar, des de fa molts anys, els interessos de les entitats financeres, les empreses privades del sector sanitari català, les escoles privades concertades catalanes, les empreses privades de seguretat i les empreses privades concessionàries de serveis públics en general, per sobre dels interessos de la sanitat pública catalana, les escoles públiques catalanes, els serveis de seguretat públics, etc., ha ocasionat que la màquina de les retallades que es va posar en marxa amb l'excusa de la crisi es continuï engreixant.

                                                                         

                                                                                            Julià A. (ACN)

   Sóc del parer que no és un problema de volum de pressupost, és un problema de prioritats i, per tant, d'ideologia política. Tal vegada no sigui tan necessari un Govern que acceleri a tota pastilla el procés independentista com un Govern amb sensibilitat social que li pagui avui o, el més tard demà, a la mestra bisbalenca o de qualsevol altre poble les fotocòpies per a la seva classe, contracti més infermeres per tal que aquella infermera de l'Hospital Josep Trueta  o qualsevol altre hospital públic pugui treballar sense estrès, i tantes coses que no poden esperar a la constitució d'una hipotètica República Catalana. Ningú en parla o a ningú l'interessa parlar-ne, però al seu discurs de moció de confiança el president Carles Puigdemont va parlar d'un futur Estat independent o bé Estat confederal, la qual cosa és d'agrair, essent així que, per fi, ha ampliat les possibles futures opcions a elegir pels ciutadans.

   Senyor president Carles Puigdemont, em permeti que li digui una cosa amb tot el respecte i l'afecte que li tinc: els problemes d'avui necessiten solucions avui amb els mitjans reals disponibles avui, no l'endemà passat quan arribi la hipotètica independència amb els mitjans hipotètics d'aquell endemà passat, perquè l'avui sempre està molt a prop i l'endemà passat sempre està lluny enllà, està tan lluny de les nostres vides actuals i tan a prop de les nostres futures morts!

   Bastir uns pressupostos verament socials, no com els anteriors que incloïen una simple almoina social, seria la manera més adient de crear una cadena de confiances sòlida i de debò entre el Govern Català i la immensa majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Senyor president: revertir les retallades o revertir les retallades!  Tant de bo!

L'aigua contaminada de la Bisbal d'Empordà

   Aquest article ha estat publicat el dia 18 d'agost de 2016 a la secció de "Tema del dia" del DIARI DE GIRONA.

   Avui el cel de la Bisbal d'Empordà s'ha llevat amb una claror d'un blau que enlluerna els ulls. Passejo pels carrers tot ensumant aquest aire fresc del matí de mitjans d'agost que anuncia l'imminent acabament de la pitjor calor de l'estiu. El poble està engalanat; són dies de Festa Major. M'aturo un instant amb la intenció de refrescar-me les mans; premo l'aixeta de la font de Santa Llúcia. Per cert, aquesta font tan antiga no fa pas gaire que ha estat "apadrinada" pels alumnes de tercer d'ESO de l'IES de la Bisbal, amb la col.laboració de l'Ajuntament; s'ha sanejat i s'hi ha col.locat una placa commemorativa que recorda la història de la font. Tot plegat sembla una trista premonició d'allò que succeirà tot seguit de prémer l'aixeta. No en raja ni una gota. Un goig sense alegria! Un cop arribo a casa em trobo a la bústia un ban municipal a través del qual l'alcalde, en Lluís Sais, informa que mitjançant els darrers controls de qualitat de l'aigua que es fan forma periòdica, SOREA, l'empresa gestora del subministrament, ha detectat una concentració de productes fitosanitaris a la xarxa de l'aigua d'abastament públic per sobre de la concentració màxima permesa, i, per tant, comunica que no és apta ni per beure ni per cuinar. Tot i això, l'aigua es pot continuar utilitzant per dutxar-se, rentar la roba, rentar els estris de cuina, regar les plantes o altres usos sense risc per la salut.

                                                                     

                             El pou de Castell d'Empordà vorejat de blat de moro

                                                                                           Foto: A. Encesa

    Tothom sap que aquests pous (els de Castell d'Empordà), origen del problema, estan vorejats de camps de conreu, sobretot de blat de moro, i tothom sap que els pagesos utilitzen herbicides (productes fitosanitaris) des de fa anys i panys, per tant aquest problema es veia a venir. Ves per on que ara tots els responsables polítics de l'Ajuntament de bursada corren a comunicar que estan fent tot el possible per arranjar el problema: bombar l'agua d'un altre pou (Fontanilles) que està en un lloc on no es vessen fitosanitaris, engegar estudis tècnics per tal de construir un altre pou ...  I a l'oposició no se li ha acudit res més productiu que carregar contra l'equip de govern acusant-lo d'arribar a misses dites a l'hora d'informar la població, i l'equip de govern per la seva part diu que l'oposició manté una posició mesquina. La veritat és que aprofitar aquesta greu situació de salut pública per engegar una batalla política és verament patètic.

                                                                         

                        Camió cuba repartint aigua potable entre els veïns de la Bisbal

                                                                                                           Foto: ACN

   Em voleteja pel meu cap calb la idea que si quelcom és perillós, com en aquest cas per la salut pública, per causa d'un excés, és pel fet que hi ha algun element o alguns elements que sobren. En aquest cas sobren diversos elements en forma de males actuacions o omissions d'actuacions: sobren tots els camps de conreu tractats amb fitosanitaris al voltant dels pous, sobren els mateixos pous en un indret vorejat pels camps de conreu tractats amb els esmentats fitosanitaris, sobra la mala actuació de l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA), que no ha estat capaç de complir amb una de les seves principals funcions que és garantir la qualitat de l'aigua d'abastament públic, malgrat ser finançada amb gairebé el quaranta per cent de tots els rebuts de l'aigua pels mateixos usuaris. Sobren les males actuacions i omissions d'actuació de tots els equips de govern de tots els colors polítics que han governat l'Ajuntament, que no han cercat solucions definitives a aquest problema que ja es veia venir des de fa molts d'anys, i van cometre l'error de quedar-se de braços plegats i no declarar els voltants dels pous lliures de productes fitosanitaris. Carat! I es queixen a més que la ciutadania s'indigni!

   Per sort pels polítics municipals estem de Festa Major i el que és mediàticament important és debatre si la cobla de La Principal de la Bisbal havia d'actuar el primer o l'últim dia de festa. Em voleteja pel meu cap calb que en comptes de solucionar el problema de fons es limitaran a elaborar un protocol per com actuar quan torni a passar.

"Amb les teves mans" i els refugiats desallotjats

   Aquest article ha estat publicat el dia 8 d'agost de 2016 a la secció d'opinió del DIARI DE GIRONA.

   Per sort per la meva consciència no m’aturo a pensar, però, si ho fes, arribaria de ben segur a la conclusió que tots els que per ventura vivim en aquest raconet del Món que hem batejat d’una manera irreal amb l’adjectiu de civilitzat, tenim la culpa de les desgràcies que estan sofrint tots els homes, dones, infants, avis i àvies que cada dia arriben a Europa, tot fugint de la mort i les feredats de les guerres als seus països. El fet que hi hagi conciutadans meus que ocupen tot el seu temps a ajudar-los sobre el terreny, fa que s’apaivagui un xic la meva mala consciència. Ja fa un temps que en Milton Sánchez i l’Eva Prujà, fundadors de l’ONG alt empordanesa “Amb les teves mans” estan a Grècia. Ja vaig explicar en un article anterior que van arribar tot conduint una petita caravana amb la pretensió de ser una petita clínica dental, per oferir un servei bucodental als refugiats, sobretot als infants. Allí es va unir a ells la Natàlia, una doctora que havia renunciat a un contracte de treball per quedar-se a ajudar.

                                                                     

                                                                    

   No fa pas gaire que l’Eva m’ha enviat un correu electrònic on m’explicava que ells i tots els refugiats del campament que hi ha amagat a darrere el port de Pireu a Atenes, havien viscut una experiència terrible i amarga com el fel. M’explicava que l’exèrcit i la policia gregues havien desallotjat part del campament; el pitjor fou les preses a l’hora de fer-ho, la desinformació de perquè o d’on els portaven, la incertesa i sobretot la impotència. Veure com l’exèrcit destrueix en un instant el que ha costat molt d’aconseguir no és gens agradable –escrivia l’Eva- Al crit de “yallah, yallah” (anem, anem) els van desallotjar a corre-cuita amb una actitud agressiva d’allò més. Arrencaren de bursada les seves tendes, amb totes les seves pertinences, de manera indiscriminada i amb puntades de peu (de bota militar) les van trencar davant dels seus ulls porucs com la llebre i enfront de la multitud de nens espantats que ploraven desconsoladament. Perderen en un plis-plas la poca cosa que els quedava, que va anar a parar tot plegat a uns contenidors d’escombraries: els seus documents, pertinences personals, roba, mantes i joguines que es trobaven a l’interior de les seves tendes de campanya en forma d’iglús que, des de fa uns mesos, anomenaven sa casa. Els que no van poder córrer a refugiar-se a l’altra part del port, van ser obligats per la força a pujar a uns autobusos, per tal de ser traslladats a mal borràs, lluny enllà, a algun campament enmig d’un camp erm, enmig del no res, substituint l’infern sobre l’asfalt per l’infern sobre la terra erma. Ara bé ben allunyats de les mirades dels alegres turistes de butxaques plenes que estan arribant aquest estiu a la turística Atenes. Tot això ho expliquen ells i altres voluntaris independents al Facebook de la seva ONG “Amb les teves mans”.

                                                                       

   Si més no és la demostració dura i pura de què tal si val el color polític dels governants, quan estan el perill els interessos econòmics d’un país; l’ètica, la moral i la solidaritat són conceptes que destorben, perquè els diners, per malaurança, mai han tingut consciència, ni bona ni dolenta; els interessos econòmics del país units a la por que els governants actuals d’esquerra grecs tenen a perdre el govern, que no el poder (és vist que no ho tenen) per l’amenaça creixent dels partits d’extrema dreta, crea un còctel explosiu que esclata en les cares dels refugiats. L’historiador anglès James Anthony Froude al segle dinou escrigué: “La por és l’origen de la crueltat”. I tenia tanta raó! Ara, en ple segle XXI es demostra amb el cas dels refugiats. Però, per benaurança hi ha persones, com el Milton, l’Eva, la Natàlia i molts altres, amb uns cors atapeïts de bondat que estan allí per ajudar-los a subsistir dels horrors dels que fugen dels seus països en guerra i dels horrors que es troben en intentar arribar a Europa i quan ja són aquí. Ells ens recorden que, per causa de clicar els ulls perquè no pateixin els nostres cors, la culpa és i serà nostra.

"Amb les teves mans" i l'infern sobre l'asfalt.

   Aquest article ha estat publicat el dilluns dia 27 de juny de 2016 al DIARI DE GIRONA.

   No fa pas gaire que en Milton Sánchez i l’Eva Prujà, fundadors de l’ONG alt empordanesa “Amb les teves mans”, van arribar a Grècia, tot conduint una petita caravana que pretén ser una petita clínica dental, per tal d’oferir un servei mèdic bucodental als refugiats, sobretot als infants, una mancança que alguns metges del camp de refugiats d’Idomeni els havien comentat en una visita que van fer el passat mes de març. L’Eva m’ha enviat un E-mail tot just sortir d’un campament que hi ha amagat a darrere el port de Pireaus a Atenes. M’explicava que acabaven d’estacionar la caravana perquè mentre no arribin dentistes, la pugui utilitzar la doctora que hi ha, la Natàlia, una gran persona que ha renunciat a un contracte de treball per quedar-se a ajudar. Això sí que és vocació, estar on et necessiten, m’escriu l’Eva, i afegeix que on estan fa molta calor, la temperatura és de 41 graus, i els refugiats: homes, dones, vells i infants, s’amunteguen en tendes de campanya en forma d’iglús sobre l’asfalt. Viure així és insuportable, afirma. M’explica que va veure com quatre o cinc refugiats es tiraven a l’aigua perquè no aguantaven aquesta calor sufocant; la policia grega no va trigar ni dos minuts a venir, essent així que al port està prohibit banyar-se. Tot plegat, vergonyós, sentencia.

   Per benaurança en Milton, l’Eva, la Natàlia i tants d’altres que ajuden els refugiats sobre el terreny no estan sols, essent així que el passat diumenge dia dinou de juny, amb motiu del Dia Mundial de les Persones Refugiades, que s’ha commemorat el passat dilluns dia vint de juny, s’han celebrat unes grans manifestacions convocades per més de cent entitats, sota el lema “Obrim fronteres, volem acollir”. Un munt de persones s’han manifestat per denunciar, entre altres coses, l’acord immoral per a la deportació de refugiats entre els Estats de la Unió Europea i Turquia, el trasteig d’Europa, un Estat que vulnera sistemàticament els drets humans.

   L’escriptor Mario Vargas Llosa escriví: “La política treu a la llum el pitjor de l’ésser humà”. La situació dramàtica que estan sofrint tots els refugiats que fugen de les guerres així ho demostra. Em voleteja pel meu cap calb la idea que, havent esguard que la Història sempre es repeteix, això que està succeint a Europa és un calc d’allò que succeí l’any 1939 una mica abans de finalitzar la Guerra Civil espanyola. El govern francès bastí un gran camp d’internament en una platja de la localitat d’Argelès-sur-Mer, per tal d’albergar els refugiats que travessaven la frontera fugint d’Espanya. Més de cent mil persones foren recloïes dins el recinte. La zona es va cerclar de filferro d’arç. Els custodiaven tropes colonials, marroquines i senegaleses, i alguns gendarmes. Foren construïts barracons de fusta i de lona pels mateixos refugiats, així com improvisades cuines i latrines excavades a la sorra. Molts moriren víctimes de la fam, la humitat, el fred i malalties diverses com la disenteria i la sarna. El mes de març del 1939, el fotògraf Robert Capa visità aquest camp de refugiats gegantí. La descripció que va fer del mateix fou: “... un infern sobre la sorra”. Sí, verament la Història sempre es repeteix. Ara molts dels refugiats contemporanis moren ofegats al mar Mediterrani –el cementiri vergonyós- I si tenen la sort de ser rescatats, molts moren als camps de refugiats sota una tenda de campanya en forma d’iglú, moren a l’infern sobre l’asfalt, i molts moren humiliats per una Europa que creien civilitzada, generosa i acollidora. Per sort existeixen unes persones que, com en Milton, l’Eva, la Natàlia i molts d’altres, que intenten fer més suportable aquest infern sobre l’asfalt creat per uns governants  europeus que basteixen murs empesos per la por a l’avenç electoral d’uns partits d’extrema dreta que amenacen el seu poder. Sí, de debò que és vergonyós d’allò més  aquest infern sobre l’asfalt!

Jordi, el guàrdia urbà discapacitat de Figueres

   Aquest article ha estat publicat el dilluns dia 20 de juny de 2016 al DIARI DE GIRONA.

   Avui m'he llevat d'hora empès pel desig de fruir d'un esplèndid dia assolejat que, ahir al vespre, amb el posat de certitud tan habitual en els homes i dones del temps televisius, va pronosticar el meteoròleg mediàtic de torn. Passejo des de fa dues hores i encara no he albirat ni un raig de sol, que, com si estigués un xic avergonyit s'amaga darrere uns núvols que amenacen pluja. És una llàstima, perquè el poble s'ha deixondit gràcies uns cartells colorits d'allò més que abillen fanals, baranes dels ponts i qualsevol racó des d'on els partits polítics, els vells i els no tant, poder cridar els seus eslògans de campanya de les reiterades eleccions generals. Tots són lemes benvolguts pel conjunt de la ciutadania; ara bé, és de doldre que, un cop sotmesos a la inexorable prova del temps, no es transformin gairebé mai en realitat, i romanen amagats en el profund calaix de les promeses electorals. I és evident que els ciutadans més vulnerables són les principals víctimes. Vet aquí el cas de l'escandalós i vergonyós finiment del promès i anunciat a bombo i plateret pla de xoc contra la pobresa i altres polítiques socials, per bé d'una pugna política entre uns partits independentistes que es mesclen tan bé com l'aigua i l'oli. Ni tan sols ens han bastit la nova casa de la independència que ja s'han barallat entre ells i ens han deixat de mà sense dinar i a sol i serena. És molt greu això que heu fet, els va dir el president Puigdemont als "cupaires". De ben segur que la gravetat d'allò fet o no fet es reparteix entre el Govern, Junta pel Sí i la CUP.

                                                        

                                                                        

                                                                                                   Efe

   Però avui es belluga per l'interior del meu cap calb el cas d'una persona vulnerable en concret; es diu Jordi i ha servit els seus conciutadans de la ciutat altempordanesa de Figueres com a guàrdia urbà fins a un tràgic dia que un irresponsable, tot conduint sota els efectes de l'alcohol, el va atropella. Des de llavors pateix una incapacitat permanent total per a l'exercici de les funcions de guàrdia urbà. A més a més del sofriment per la situació d'incapacitat, està patint, des de fa molts anys, el suplici de no veure reconeguts els seus drets, la qual cosa el va obligar a emprendre una llarga i feixuga lluita, àdhuc va sol.licitar continuar servint en una segona activitat, la qual cosa tanmateix se li va denegar; és més, el van acomiadar.

   A altres països del món amb una cultura democràtica arrelada i una sensibilització de la societat i de totes les institucions envers la bona imatge i protecció dels seus servidors públics, en Jordi, l'endemà del terrible accident patit, hauria estat tractat per les institucions públiques i les autoritats polítiques com un heroi, i hauria estat rescabalat amb tota mena de compensacions morals i econòmiques. Però té la mala sort de viure en un país en què els responsables polítics sempre han mostrat un desinterès per la bona imatge dels servidors públics i, sobretot, dels encarregats de la seguretat pública; mai han mogut un dit per reconvertir aquella imatge injustament heretada de cossos repressius del "franquisme". I és precisament aquesta mala imatge col.lectiva del funcionariat que els ha fet forts als governants per retallar sense gens de vergonya ni respecte els seus sous i els seus drets laborals, amb l'excusa de la crisi. L'actual conseller de Cultura, en Santi Vila, quan era alcalde de Figueres va acomiadar en Jordi, el Guàrdia Urbà discapacitat. De ben segur que li feien molta nosa les seves protestes reclamant els seus drets. No va servir de res que fes un reglament amb dos anys de retard legal, fent-lo a més a més sense caràcter retroactiu, per la qual cosa en Jordi no es va poder acollir a ell. Què va ocórrer en redactar aquest reglament: un oblit, bona fe malgrat tot, incompetència, desídia per un servidor públic que ja no podia servir com abans i destorbava? No ho sé; allò que sí sé, és que en Jordi ha estat i està patint encara tot un calvari, de manera innecessària i injusta. Espero de debò que ara l'ONU, on n'hi ha molts països amb democràcia arrelada i una cultura de bona imatge i protecció dels seus servidors públics, el pugui complaure en la seva reclamació. Mentrestant no deixo de mirar tots aquests cartells electorals colorits d'allò més amb una certa desconfiança. Ara bé, tal vegada mitjançant els vots tots units podem canviar tantes coses que no estan bé del nostre país! Tant de bo!

"Amb les teves mans" i els refugiats

   Aquest article és inèdit, no ha estat publicat enlloc, no sé perquè.

   No fa pas gaire que a l’Alt Empordà s’ha constituït l’ONG “Amb les teves mans”. Aquesta associació sense ànim de lucre, que té per objectiu ajudar els refugiats sirians que arriben a través del mar Egeu a les illes gregues de Lesbos i Chrios, és el resultat d’un profund neguit d’un home i una dona: en Milton Sánchez i l’Eva Prujà, que un dia, de ben segur ennuvolat i grisós d’allò més, van ser colpejats en els seus cors i ànimes per les esfereïdores imatges d’uns infants morts dins unes llanxes pneumàtiques en fugir de la guerra a Síria, en el seu intent per arribar amb els seus pares a les costes europees. Aquestes colpidores imatges que a qualsevol ésser humà li forada el cor, a ells els van empènyer a viatjar amb urgència al camp de refugiats d’Idomeni, amb la intenció d’esbrinar de primera mà allò que necessiten verament els refugiats. A qualsevol de nosaltres la imatge d’un infant mort fugint de la guerra ens causa dolor al cor; a ells, a més de dolor, els va originar l’impuls irresistible de córrer a ajudar-los.

                                                                             

   Tal vegada és així perquè el seu cor és un xic més gran que el nostre (molt més gran diria jo). Allà els metges que estan atenent els refugiats els han explicat que una de les principals dificultats que tenen són els problemes bucodentals, sobretot els infants. D’un alè “Amb les teves mans” han organitzat una clínica bucodental mòbil. Una caravana, que els han regalat, l’han medicalitzat, proveint-la de tot el material mèdic necessari per a realitzar ortodòncia de campanya, essent així que la rulot es pot moure i anar a l’indret on calgui. En Milton Sánchez diu, segons he llegit al Diari de Girona, que poca cosa poden fer però que, si més no, “vol evitar-los mals de queixals”. Déu ho faci! Tant com això! De veritat que els cors d’en Milton i l’Eva són més grans que els nostres; i, de ben segur, que mil vegades més grans que els de tota aquesta patuleia d’alts càrrecs polítics que, des de les seves confortables poltrones, tenen la responsabilitat de prestar refugi a totes aquestes persones que fugen de la guerra, d’una mort segura, i que arriben a Europa on els nostres governants els han condemnat a una mort en diferí. No sento vergonya d’Europa, perquè Europa per benaurança encara és un sentiment; Europa és un sentiment d’unió i solidaritat entre les persones, oberta al Món sencer. Sento vergonya dels nostres governants, dels que estan a la capital d’Europa i dels que estan a totes i cadascuna de les capitals europees. I necessito dir-ho, tanmateix sento vergonya de mi mateix, per tenir prou amb el dolor que em causa veure a la televisió la imatge d’un infant que mor tot fugint de la guerra, i no córrer a ajudar-los amb les meves pròpies mans, com en Milton i l’Eva.

La biblioteca Montfollet en perill de desaparició

   Aquest article ha estat publicat al DIARI DE GIRONA el dijous, dia 26 de maig de 2016.

    Recordo que quan jo era petit i estudiava a l'escola pública de Sarrià de Ter, aquesta consistia en una espècie de gran nau on estàvem, alhora aplegats, gairebé dos-cents infants de diverses edats; hi havia unes quantes fileres de pupitres, unes al costat de les altres. Cada filera era un curs. L'últim curs de primària era la filera que estava vorera a les finestres i molt a prop d'unes prestatgeries on s'apilaven uns pocs llibres esmorteïts per causa de l'inexorable pas del temps - era la biblioteca escolar -. El mestre, el senyor Andrés, impartia les lliçons, dedicant una estona de temps a cada curs, des d'una vetusta taula elevada sobre una tarima, des d'on controlava visualment tots els alumnes, els més petits i els més grans. Jo, que sempre he fruit de la passió per la lectura, em qüestionava llavors perquè en aquelles prestatgeries plenes de pols hi havia pocs llibres. El nen més entremaliat del meu curs em va dir, en certa ocasió, que a l'alcalde li feia mandra comprar llibres per l'escola. A casa meva havia sentit comentar al meu pare que estava prohibit criticar l'alcalde, essent així que podria venir la Guàrdia Civil i emportar-nos a la presó, per la qual cosa vaig pensar que aquell nen era molt agosarat per criticar l'alcalde de Sarrià de Ter.

                                                                        

 
   No cal dir que, des de llavors fins ençà, han canviat d'allò més les escoles, les biblioteques escolars i, àdhuc, els alcaldes tanmateix. Des que els governants ens van permetre als pares i mares dels alumnes associar-nos, aquells petits raconets de llibres de les escoles han esdevingut en autèntiques biblioteques escolars a fi de bé dels nostres fills i filles, on disposen a hores d'ara d'un bon espai per llegir i participar en clubs o tallers de lectura, tenir connexió a internet i fer els deures. Tot això organitzat pels pares i mares; els ajuntaments, en tot cas, han posat els diners per tal de mantenir aquests serveis educatius i culturals d'una importància fonamental per l'educació dels nostres infants. Algunes biblioteques escolars, com és el cas de la biblioteca Montfollet de l'escola Montfalgars del barri de Santa Eugènia, a la ciutat de Girona, han desenvolupat, durant molts anys, un projecte que, a més a més, pretenia obrir-se a la població en general, cobrint un dèficit de serveis culturals per part de l'Ajuntament de Girona envers el barri de Santa Eugènia. L'Ajuntament, de manera sorprenent, els ha comunicat que deixarà de donar-los l'ajuda econòmica anual i la desvincularà, a més a més, del Servei de Biblioteques Municipal, la qual cosa -no n'hi ha dubte- la condemna a la desaparició.
Fins ara jo sempre havia pensat que es premiava allò que es feia bé o molt bé (de fet l'any 2010 van rebre un guardó del Ministeri d'Educació); però aquest càstig m'ha sorprès. Tal vegada a la nova alcaldessa de Girona li fa mandra pagar els llibres a la biblioteca d'una escola, igual que li passava als antics alcaldes de Sarrià de Ter, de debò que no ho sé; però una cosa és certa: les escoles i les biblioteques escolars, per sort, han canviat d'allò més, els que no han canviat tant són alguns alcaldes i alcaldesses.

XX aniversari de la "Fira de Circ al Carrer" de la Bisbal d'Empordà

A la Bisbal d'Empordà, als inicis dels anys vuitanta, l'Associació Paufila organitzà i desenvolupà les dues primeres edicions de la Fira de Circ al Carrer. Durant uns anys la Fira romangué inactiva, tal vegada adormida o paralitzada de cop descuit a causa de l'èxit inesperat i del tot imprevist. Paufila no disposava, ni de bon tros, del mínim pressupost financer indispensable per tal de portar-la a bon port tal com es devia. Fou l'entitat juvenil Nuik's -sempre els joves- que la fa renéixer l'any 1996, persuadint els responsables de l'Ajuntament d'aquella època perquè la sostinguessin econòmicament. L'empenta d'aquells joves es transmutà l'any 2001, a través de l'Associació Fira de Circ al Carrer, en un equip de persones que introduïren una certa professionalització en la seva organització. La Fira assoleix personalitat pròpia i l'esperit de treball, esforç i il·lusió que a hores d'ara ha heretat. Durant un munt d'anys la Fira ha crescut en dimensió i varietat d'espectacles, tot i que sempre ha conservat l'essència del seu naixement: el circ al poble i per al poble. En arribar l'esclat de la bombolla immobiliària i la crisi financera i econòmica més gran mai vista al nostre país, i, en conseqüència, les polítiques de brutals retallades imposades pels governs neoliberals de torn, semblava que la Fira de Circ al Carrer s'enfonsaria per l'asfíxia econòmica de les retallades en les subvencions, que aniria a tomballons a parar a aquell fosc raconet que és l'oblit de les institucions, i, de retop l'oblit popular. No va haver-hi rei ni roc, però l'entusiasme, la perseverança, i, sobretot, la il·lusió dels organitzadors van aconseguir que la Fira continués, i amb més força que mai. "L'home té il·lusions com l'ocell té ales" escriví el filòsof francès Blaise Pascal, el segle disset. Àdhuc iniciaren l'Escola de Circ amb gran èxit a les escoles i instituts
municipals.

                                                                                           Pere Mercader (ACN)

La Fira de Circ al carrer s'ha consolidat com un dels esdeveniments circenses més significatius a Catalunya, àdhuc a Europa; arrelant amb força al poble que la va veure néixer com el roure que s'arrela a la terra, i obrint-se al Món com el roure obre la copa en l'espai.
La Fira de Circ al Carrer ha assolit la seva majoria d'edat, ja té vint anys; és bonica, és alegre, té formosos colors a les galtes, i sap olorar les flors i sap dels seus matisos, i, tanmateix, és màgica d'allò més.
Un any més, fa unes poques setmanes, els carrers de la Bisbal s'han omplert del dolç flaire dels trapezis, i els acròbates i els clowns han cridat l'atenció d'un públic entusiasmat i entregat. Un any més un munt d'artistes del circ al carrer, que honoren la més formosa tradició del circ itinerant, tots plegats a sol i serena ens han fet gaudir el pares, fills, avis i néts, de la il·lusió que ens anuncia, a l'albada, aquella cadernera que tots encara tenim al nostre cor d'infant. Al cap i a la fi, tal com escriví l'escriptor francès Honoré de Balzac al segle divuit: "El millor de la vida són les seves il·lusions."

El monument dels "Manaies de Girona"

   L'editor, escriptor i fotògraf gironí Qim Curbet no fa pas gaire que ha engegat una recollida de signatures a la plataforma CHANGE.ORG per tal que es retiri el monòlit dels "Manaies de Girona" de la nova plaça que s'acaba d'inaugurar. Convido tothom a participar-hi.

 

   No fa pas gaire, tot passejant pels voltants de l’edifici de la Generalitat a la ciutat de Girona, de sobte va voletejar pel meu cap calb la sensació de què faltava quelcom que havia romàs com un símbol del progrés, i que, per mèrit propi, formava part de la Història ja no tan sols de la ciutat de Girona sinó, àdhuc, de les contrades gironines. De cop descuit em vaig adonar que la petita locomotora de l’antic trenet de Sant Feliu de Guíxols s’havia evaporat. Al seu lloc havia emergit, des de les entranyes del terra, un llargarut monòlit. Està molt a prop de l’oficina d’atenció ciutadana conjunta dels Mossos d’Esquadra i la Policia Municipal. Vaig voltar per aquesta alta i aplanada pedra i, en alçar la mirada, vés per on la silueta, picada amb certa mestria artística, d’un antic soldat romà em va fer lligar, d’una manera inconscient, aquest cos armat de l’antigor amb els moderns cossos armats que estan vorer del monòlit. Però no vaig trigar ni un alè a descobrir que no es tractava d’una mena d’original senyalització de l’oficina policial. A sota del soldat romà, tanmateix picada amb la mateixa mestria artística, es mostrava la silueta de la creu dels improperis amb els símbols de la passió, una al·legoria dels colossals patiments que va suportar Jesucrist. Un dia vaig entrar a l’oficina policial a entregar un collaret que alguna noia havia perdut al carrer i, de debò, que vaig ser atès amb una amabilitat exquisida, la qual cosa de ben segur que compensa amb escreix els patiments que algú pugui sofrir per raó d’haver de denunciar algun fet delictiu.  Per tant de bursada vaig foragitar del meu cap calb aquesta sobtada i més aviat absurda interrelació. En baixar un xic més la mirada i, fixant la vista, per fi vaig descobrir el perquè d’aquesta escultura; vaig llegir la inscripció: “Confraria Jesús Crucificat. Manaies de Girona. 1751-1940-1 IV 2015”. Vet aquí que vaig trigar uns tres minuts si fa no fa, gràcies a la meva ment espavilada –era de bon matí- a esbrinar el significat real d’aquest monument. No vull ni pensar quant temps trigaria un turista que visités la ciutat per primer cop, i més si arrossega l’esgotament d’haver visitat primer el nucli antic amb les seves baixades i pujades. Verament que no ajuda gens el fet de no existir cap edifici eclesial vorer d’ell.

   Reflexionant un xic vaig arribar a la conclusió que tal vegada no sigui el lloc adient. I a més a més enyoro d’allò més l’entranyable tren petit de Sant Feliu de Guíxols.

   Penso que les grans crisis acostumen a acabar en grans revolucions, grans dictadures o petites democràcies. La decisió de la ubicació del monument dels Manaies de Girona presa sense cap consens per l’actual equip de govern del Consistori gironí, és una demostració que, a poc a poquet, aquesta gran crisi tan perllongada com estranya està esdevenint en una petita democràcia. Tal vegada som a temps de canviar aquest perniciós rumb polític, i si no ho fan els governats actuals ara, ho hauríem de fer nosaltres els ciutadans tots plegats a través de les urnes d’aquí a poc espai de temps.

L'antic cinema "Modern" de Girona

Aquest article ha estat publicat al DIARI DE GIRONA el diumenge, dia 15 de març de 2015..

De manera habitual, la memòria de les persones es compon d’una subtil mescladissa d’imatges antigues i contemporànies, i, tanmateix, d’olors antigues que, a causa de l’inexorable pas del temps, han desaparegut d’aquest món; però algunes olors romanen ocultes en un minúscul racó de la memòria. I es l’olor amb la qual has conegut algú o alguna cosa la que resta lligada a ella per sempre més. També és aplicable als edificis. Recordo l’olor de l’antic cinema Modern de Girona. El primer dia que vaig entra-hi fou un 28 de gener de 1970. Al col·legi Germans Maristes, ubicat llavors al nucli antic, on aquell any vaig començar a estudiar el batxiller,  celebràvem el dia del Patró dels estudiants, Sant Tomàs d’Aquino. Aquell dia havia anat al col·legi protegit amb impermeable, essent així que el dia havia llostrejat plujós. Els frares havien decidit portar-nos a tots plegats a veure un film al cinema Modern, que estava situat molt a prop del col·legi. Tota una festa! La pel·lícula era “Centauros del desierto”, del director americà John Ford. Recordo que, mentre gaudíem com nens –érem nens- contemplant bocabadats com en John Wayne perseguia els indis comanxes a la recerca de la seva neboda, l’esplèndida Natalie Wood, que havia estat segrestada  i, amb el pas dels anys, s’havia integrat en el poblat indi, sentíem els trons que anunciaven, a bombo i plateret, una gran tempesta a fora del cinema. Quan el tenaç John Wayne va trobar, per fi, a la seva neboda, i es va quedar com un Job al veure-la amb aquella llarga trena i la pell fosca com l’atzabeja, i amb aquell caràcter felí com una gatosa i, ensems, dolç com una malva, van començar a caure del teulat unes goteres que eren la prova de què a fora estava plovent a bots i barrals. Aquesta és l’olor que roman a la meva memòria del cinema Modern, l’agrenca olor de les teules mullades per una pluja torrencial.
 

 

   El gran dramaturg Jacinto Benavente escriví al segle XIX: Els records tenen més poesia que les esperances, així com les ruïnes són més poètiques que els plànols d’un edifici projectat”. Tot contemplant l’estat actual tan deplorable de l’edifici abandonat de l’antic cinema Modern, em voleteja pel cap la idea que la gestió de la restauració i l’ús d’aquest edifici per part de l’Ajuntament des que es va fer càrrec l’any 2001, ha estat del tot lamentable –més aviat vergonyosa- Tal vegada ara, que s’acosten novament les eleccions municipals, els responsables municipals tinguin a bé recordar-se d’aquest emblemàtic edifici gironí deixat de mà. Tant de bo no hi facin ús d’ell novament com una simple eina de promesa electoral per a no complir-la, com feren en les darreres eleccions municipals, tant de bo!

Els paons de la Devesa de Girona

   Aquest article ha estat publicat el dilluns, dia 26 de gener de 2015 al DIARI DE GIRONA.

A vegades passejo pels jardins de la Devesa de Girona. De debò que és mitja vida caminar sense pressa per aquest oasi de verdor al bell mig del gran pulmó gironí. Allò que sempre s’ha agraït als governants municipals és el manteniment d’un jardí públic a qualsevol poble. Per cert, al meu, la Bisbal d’Empordà, no en tenim cap, i, per no haver-n’hi hagut mai, ningú tal vegada se n’ha adonat. De ben segur que tothom s’ha donat per satisfet per l’existència del vell passeig de plàtans vorer del riu Daró. Però de bo de bo que hi manca un jardí espaiós i acollidor.

    Recordo que anys ha, quan jo era petit, els meus pares em portaven a passar algunes tardes de diumenge als jardins de la Devesa de Girona. És un dels records que conservo, com si fos una mena de tresor, en aquell recer que tots tenim al cor, on procurem guardar instants a l’escalf de la família unida. Hi ha quelcom que forma part d’aquest record malenconiós: els micos i els paons. Els simis estaven amatents als jocs de tots els infants que gaudíem dels gronxadors, i, sobretot, a les engrunes dels berenars. I els paons, atapeïts de certa altivesa, passejaven, com si fos una passarel·la, tot exhibint els mascles el seu pit blavós llampant, i esbatanant, com un immens ventall, la seva cua multicolor. Mai he pogut deslligar els jardins de la Devesa dels paons. Sempre havien estat allí, fins que, fa un temps, uns desconeguts, al foscant, tallaren els barrots de la gàbia i els van fer fugir en nom de la llibertat animal. I durant més de set anys una generació d’infants gironins no han pogut fruir de la seva presència; no han pogut fruir d’aquest símbol vivent de la bellesa, de les poques belleses que resten en aquest món de mones que ens ha tocat viure a tots plegats.

   Qui ho havia de dir! Quina alegria m’ha causat veure novament paons als jardins de la Devesa, aquelles mítiques aus del meu record. Al cap i a la fi la vida no és res més que un camí cap als records de la infantesa un instant abans de morir. Tant de bo, mai més, ningú els robi als nostres infants els seus bonics i malenconiosos records; tant de bo!

Record d'en Joan Barril des de la Bisbal d'Empordà

   Aquest article ha estat publicat al diari digital TOTBISBAL el dia 24 de desembre de l'any 2014.

   Penso que, allí a dalt del Cel, s’ha d’estar millor que en aquest món de mones que ens ha tocat viure a tots plegats, i la demostració està en el fet que, en el fons ens causa pànic la idea de tornar del més enllà, per això als morts els posem damunt unes lloses pesades d’allò més. Sigui més tard o més d’hora tothom que inicia el camí cap al més enllà ho fa sabent que ha gaudit de la vida i, en major o menor grau, ha assolit algun somni. En Joan Barril ha marxat –no tinc cap mena de dubte – perquè ha fruit del seu somni, que s’ha fet realitat. El seu somni fou aconseguir que els altres compartissin els seus sentiments, les seves emocions amanides moltes vegades amb una certa melangia, la seva visió generosa del món; tot mitjançant la seva gran habilitat per escriure un mot darrere l’altre o per comunicar a través de les ones hertzianes de la ràdio.

                                                                                            Joan Barril

   El vaig conèixer de l’única manera que es pot conèixer els grans homes o les grans dones: per casualitat. Ell sortia i jo entrava d’un petit establiment de queviures a la ciutat de Girona. Recordo que en aquella època jo acabava de llegir el seu llibre “Parada obligatòria”; un reguitzell de petites reflexions entorn les fronteres amb les quals l’home ensopega a la seva vida i que, de cop sobte, allunyen la joventut de la maduresa, esdevenint un nou temps on les hores moderen un xic la velocitat, els valors comencen a canviar i la vida assoleix aquell ritme tranquil que ens permet descobrir les petites coses. No vaig resistir l’agosarat impuls d’abordar-lo. Li vaig dir que, de la mateixa manera que el protagonista del seu llibre, jo tanmateix acabava de creuar una frontera, en el meu cas la dels quaranta; em va dir que ell ja havia creuat la dels cinquanta. Va afegir, amb un parlar pausat, que li delectava l’olor anyenca de les petites botigues de queviures, mentre balandrejava una bossa que olorava a formatge. Se la va mirar i em va dir que havia començat a guanyar-se la vida venent formatges – va muntar una formatgeria de gran anomenada a Barcelona – però, en aquell moment, el que més li satisfeia era tenir l’oportunitat de conèixer els seus lectors. Aquesta demostració d’humilitat és una d’aquelles coses que fan adonar-te que et trobes davant d’un gran home. Vam parlar poca estona, ara bé, vaig intuir que era un home tranquil, de parlar seré –quan el so de les paraules és suau la seva força és major -, d’opinió pròpia –és important tenir opinió pròpia, perquè una persona sense cap opinió pròpia sol ser una persona intolerant -, de tracte agradable – gràcies a ser una persona senzilla, capaç d’emocionar-nos amb un escrit arran de la mort d’un gat, per exemple-, i que encara conservava l’entusiasme d’un nen quan veu aterrar un avió.

   La vida tot sovint basteix murs alts d’allò més que als ulls de la persona pessimista i resignada són inexpugnables, però als ulls de la persona optimista i perseverant esdevenen petites tanques que la intel·ligència aconsegueix saltar. Al llarg de la seva vida en Joan Barril ha sabut saltar els obstacles més costeruts gràcies a la perseverança i el bon ús de la intel·ligència. Ara que ha superat amb èxit l’obstacle més gran de tots, que és la frontera que separa la plenitud de la vida d’aquell lloc allí a dalt del Cel on es frueix, per fi, de la felicitat eterna, les seves lletres romandran per sempre més en el cor d’aquest el seu humil lector i aprenent d’escriptor.

  

El GRAN RECAPTE a la Bisbal d'Empordà

   Aquest Article ha estat publicat al DIARI DE GIRONA el dimecres, dia 3 de desembre de 2014.
  

Mentre escric aquestes lletres continua plovent. Des que m’he llevat els núvols no han cessat de plorar. Fa dies que els entesos de la meteorologia van anunciar que aquest cap de setmana es preveia una llevantada a Catalunya. Tenia entès que una llevantada és un vent molt fort procedent de llevant, que fa molt mal temps, però la poca intensitat de la pluja i el vent més aviat tímid d’avui dissabte al meu poble, la Bisbal d’Empordà, m’ha empès a anomenar-la “llevantadeta”. De totes maneres no invita ni gens ni mica a sortir al carrer, així que hem decidit recloure’ns a casa. Dono una ullada al Diari de Girona. Llegeixo que aquest cap de setmana es du a terme la sisena edició del gran recapte a Girona organitzat pel Banc dels Aliments.

 

 

- Apa, doncs: ja estic anant-hi – vaig fer, més content que si m’hagués tocat el reintegrament de la loteria, que encara recordo quan em va tocar, fa anys. Per benaurança el rebost encara està ple i ve un xic a repèl abandonar el caliu de la llar un dia com el d’avui d’una pluja empipadora. En travessar la porta del supermercat una noia vestida de blau m’ofereix una bossa. L’omplo de llet, oli i conserves. Abans de sortir de l’establiment observo que les capses on s’emmagatzemen els productes estan ja força plenes. Miro cap al cel grisós i un llampec il·lumina el carrer; un tro ensordidor retruny a les façanes. M’adono que ni les llevantades fan minvar la solidaritat humana. Malgrat uns governants que estan massa ocupats en baralles polítiques amb els opositors, sorgeixen del no-res els esforços d’un grapat de persones que, de manera voluntària, s’organitzen per tal d’ajudar els més desfavorits per aquesta crisi tan perllongada com estranya. De debò que és reconfortant d’allò més, malgrat uns governants que es mantenen impassibles davant la vergonyosa escena d’una família foragitada de sa casa per un banc dirigit per unes persones que no tenen cap escrúpol de gastar-se uns diners que els hem donat entre tots per tal que no s’arruïnessin, en ampolles de cava, massatges tailandesos i vacances a Hawaii. De debò que és reconfortant d’allò més, malgrat uns governants que volen solucionar l’economia escurçant la distància entre rics i pobres a força de repartir l’excedent de misèria entre els mateixos pobres. Tal vegada està arribant l’hora que ho canviem nosaltres mateixos mitjançant l'única eina de què disposem els ciutadans: les urnes. Tant de bo!

El nou 9-N i demanar l'opinió

   Aquest article ha estat publicat avui, dia 8 de novembre de 2014, al DIARI DE GIRONA.

Uns dies després del passat 11 de setembre d’enguany vaig escriure que si el poble té i demostra la determinació de votar, acaba votant, i ho fa d’una manera o altra, tot i que mai mitjançant la desobediència civil, perquè la immensa majoria dels catalans –penso- no volen fer un gest de menyspreu, ja no a l’Estat espanyol sinó a la resta de pobles d’Espanya. A hores d’ara continuo pensant el mateix. Ara que la consulta prevista pel 9-N a redós de la Llei de consultes populars no referendàries resta suspesa i el govern de la Generalitat ha acatat aquesta suspensió, i que la nova consulta o procés de participació ciutadana tanmateix s’ha suspès, s’ha instal·lat en l’ambient polític i social del nostre país certa incertesa. S’ha de reconèixer que el nou 9-N no reuneix les més mínimes garanties democràtiques; no ha estat possible. Però la incertesa que l’envolta no és bona. Que a hores d’ara no se sàpiga que passarà el proper diumenge no és gens bo. No és normal, però la realitat és que no estem en un país normal. Hi ha la sensació que, un cop més, s’ha deixat tot en mans de quelcom que els governants de Catalunya i d’Espanya tenen per mà: la improvisació. L’escriptor peruà Mario Vargas Llosa escriví: “La incertesa és una margarida els pètals de la qual mai s’acaben d’escossar”. No és gens bo que hi hagi incertesa.

 De totes maneres hi ha un element que és bo en tot aquest afer de caire surrealista. El govern català està demostrant la seva voluntat –tal vegada interessada per motius electorals i no ideològics- de demanar l’opinió de la ciutadania. I això per si mateix és bo d’allò més. Independentment d’allò que acabi succeint el proper diumenge al poble de Catalunya se li haurà demanat l’opinió, i tal cosa serà un punt d’inflexió en un país que no estem acostumats al fet que se’ns demani l’opinió. No estem acostumats que se’ns demani l’opinió sobre quelcom concret que ens afecta com a societat per part dels nostres governants, ni sobre quelcom concret que afecta als nostres fills per part dels equips directius dels Col·legis i Instituts, ni quelcom concret que ens afecta com a veïns per part dels alcaldes, etc. La gran fartera enfront de les retallades, la corrupció, l’abús de poder, l’atur, la pobresa, etc. Serveix d’esperó a la ciutadania per fer factible en un futur no massa llunyà que arribi, per fi, el moment de la gent. El nou 9-N és una oportunitat per dir-li d’una manera rotunda als nostres governants que ha de començar a demanar la nostra opinió d’una manera normalitzada i continuada. Independentment de si les urnes estan a dins un Institut o a fora al carrer, caldria que les emplenéssim amb la nostra opinió, totes les opinions, no tan sols una, perquè per fi està arribant el moment de la gent.

La inundació del TAV a Girona i la provisionalitat

   Aquest article ha estat publicat el dilluns, dia 6 d'octubre de 2014, a la secció de comarques-Gironès del DIARI DE GIRONA.

 

   Fa un any i mig, coincidint amb la solemne inauguració de la línea ferroviària del tren d'alta velocitat (TAV) entre Barcelona, Girona y Figueres, per part de les més altes autoritats de l'Estat espanyol i de la Generalitat de Catalunya, vaig publicar en aquest mateix diari (Diari de Girona) un article en el qual reflexionava sobre la provisionalitat d'aquest servei ferroviari. Vaig escriure llavors que aquella inauguració era, segons el meu humil parer, un fracàs, essent així que s'havia fet deixant al bell mig del trajecte un paisatge desolador d'obres a mig fer.

   Ara que tot el túnel d'aquest símbol de la velocitat i la modernitat s'ha inundat, potser algún incondicional defensor de l'execució d'aquest projecte, en descubrir les lamentables conseqüències de la provisionalitat, tingui a bé de donar-me la raó, tot i que fos un xic.

 

                                                                                                                   ACN

 

   Estem en un país en què els governants (d'Espanya i de Catalunya) prenen decisions empesos sempre pels vents que mouen els interessos electorals del moment, la qual cosa, en el cas que ens ocupa, els va fer arribar a la conclusió que interessava inaugurar a corre-cuita aquesta línea ferroviària, escenificant en aquell moment, de manera solemne, un gran triomf assolit per les respectives administracions públiques. No els va importar en absolut deixar a mig fer, per exemple, l'enllaç de l'estació de tren convencional per tal d'anar a pujar al TAV; cal recordar que es va solucionar, de manera provisional, amb un passadís tapat amb unes parets opaques, no fos el cas que els viatgers s'adonessin amb els seus propis ulls que gairebé tot estava per fer.

   Ara ens hem adonat tots plegats que van deixar tantes coses provisionals! Entre d'altres coses van deixar un mur provisional que, en teoria, tenia la finalitat d'evitar una possible inundació del túnel. Aquest mur provisional és el que ha caigut en un tres i no res, empès per la força de l'aigua. Ara hem descobert, bocabadats, que consistia en una senzilla i lleugera paret de totxos sense cap fonament que l'assegurés al terra.

 

                                                ACN

 

   I ara tothom a córrer per tal de resoldre el problema, això sí, amb solucions un altre cop provisionals!   ADIF ha anunciat que col.locaria blocs de formigó en el punt on va caure aquest mur provisional mentre no es construeixi un mur de formigó armat que tingui una funció de contenció d'aigua, perquè el primer provisional que ha caigut es va fer amb la prioritat que la gent no pogués accedir al túnel per aquell forat obert de manera provisional. Visca la provisionalitat!  Només ens falta escoltar algún governant dient que hem de tenir paciència i no patir perquè estem, de moment, en un país provisional! 

   No anem bé, de debò que no anem gens bé!